Article sobre l’exposició a Vilaweb

dscf0591

On són les dones? És una pregunta que alhora és un manifest, convertit en etiqueta que ha fet fortuna. Aquest interrogant reclama als mitjans de comunicació que deixin de mostrar el món des del punt de vista masculí i propiciïn que la veu i l’opinió de les dones també sigui escoltada. En igualtat. Les germanes Rosa i Manola Roig, escriptores, activistes, professores i artistes, es van fer aquesta mateixa pregunta fa un parell d’anys quan preparaven una conferència que havien de pronunciar a l’Espai Joan Fuster de Sueca (Ribera Baixa) per a commemorar el Dia de la Dona. Ara tenen una resposta que es pot formular quasi com un eslògan publicitari: en algun moment de la història, en cada un dels pobles i ciutats del País Valencià, hi ha hagut una dona explicant el món. Escrivint. I és així que han localitzat i documentat més de 450 dones que han escrit en català, castellà, àrab o llatí. Però on són? On eren fins ara? Què se’n sap?

La llista d’aquestes 450 i una informació més detallada d’una selecció de 120 formen el gruix de l’exposició ‘Nosaltres, les valencianes. Escriptores en el temps’ que organitza la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) i que es pot veure a l’Octubre CCC de València. Aquest acte forma part de ‘La Plaça del Llibre’ que es va començar fa quatre anys i que enguany sí que es farà a la plaça de l’Ajuntament de València.

Invisibles i introbables
La majoria de les 453 escriptores documentades continuen essent molt invisibles. Tant, que en el cas de les dels segles XVI al XVIII, pràcticament totes són inèdites, i de les del segle XX hi ha textos que no es poden aconseguir ni al mercat de segona mà.

Per a fer l’estudi, les germanes Roig han comptat amb la col·laboració d’investigadores com ara M. Ángeles Herrero, Verónica Zaragozá o Encarna Sant-Celoni i Vicenta Llorca. La compilació ha servit, entre més coses, per a desterrar en part el mite que només les monges tancades escrivien. ‘També ho feien les nobles, però fins que no arribem al segle XX, totes les dones que escriuen tenen una determinada posició, unes, i poques obligacions matrimonials, altres. No en sé massa, però tal com ho veig, el convent va ser per a algunes un refugi i alhora una presó, però, no ho era també el matrimoni?’, es pregunta Rosa Roig. En aquest sentit, durant la investigació han emergit històries delicioses i potents de dones, sobretot les precursores, que escrivien malgrat les prohibicions dels seus confessors que, sistemàticament, els ordenaven que cremessin els seus papers. Algunes, fins i tot, posaven nom i cognom a la violència masclista quan fugien dels homes que les maltractaven, es refugiaven en els convents i allà deixaven per escrit què els passava. ‘Escriuen de tot. D’elles mateixes, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen’, explica Roig.

Llegir més

0 replies

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *